dimarts, 21 de juliol de 2015

Quan un bebè neix en un entorn respectuós...

La meva filla està convençuda que cada cop que somriu un bebè per primer com, neix una fada. Tots sabem que somriure és bo i plaent.

En néixer, un bebè sà mostra signes de confort i benestar a través de la seva mirada, del color de la seva pell, del to muscular i postura, de la seva expressió facial i els seus primers sons.

El bebè que neix en una atmosfera respectuosa, tindrà una ràpida adaptació després del part, essent capaç d’autoregular-se si troba el confort necessari. El contacte amb la seva mare en una postura recollida es el millor hàbitat per la transició al medi extrauterí. Allí té tot el que necessita: contacte, calor, calostre i les primeres interaccions amb els seus pares que conformaran la creació del vincle, de vital importància per la resta de les seves vides.

Els professionals sanitaris hem arribat a creure que és normal i bo que els bebès sans neixin amb signes d’estrès. Així doncs, segons el test d’APGAR que es practica als nounats, el plor enèrgic o la rigidesa de tronc i extremitats així com la taquicàrdia o la hiperactivitat es consideren signes de vitalitat. A més a més, sovint aquest test de vitalitat s’avalua en incubadores o bressols  allunyats de la seva mare que suposen un medi hostil on és més difícil que el bebè s’autoreguli.

Sovint, la pràctica clínica mostra unes rutines i protocols que s’allunyen del respecte que mereixen les persones implicades en el part, principalment la mare i el bebè. Es possible que aquestes practiques siguin reactives a la por infundada o el pànic social davant d’un acte tant vital com és un part. Amb l’excusa de reduir riscos i perills per la mare i el bebè, hem creat prejudicis difícils d’esborrar de les nostres ments com ara que un part ràpid és sempre millor o que un part hospitalari sempre es garantia de major seguretat. No serà fàcil la tasca de deconstruir el paradigma de part intervingut que la nostra societat ha construït.

Les nostres experiències vitals personals marquen la nostra pròpia percepció del que és en essència un part. Es per això, que convé transmetre als professionals sanitaris experiències de parts no intervinguts en que la vida ha fluït naturalment sense intervencions i amb un acompanyament expectant dels verdaders protagonistes del part: la mare i el bebè.

Creure en el part respectuós requereix unes conviccions que sols poden arrelar en els professionals que s’han format amb experiències i realitats autèntiques de respecte a la vida.

Quan un bebè neix en un entorn respectuós, podem observar una mare amb la mirada profunda i satisfeta que sosté un bebè amb una expressió facial de confort, uns gestos harmoniosos i pausats i la seva pell es torna rosada i desprèn una agradable olor que enamora a tots els que els rodegen.  Fer una pausa en i admirar la bellesa del moment permet que s’estableixi un vincle que perdurarà en el temps. És el miracle de la vida.


Si volem una societat més justa i humanitzada hem de començar per observar, deixar-nos sorprendre i permetre que el miracle de la vida succeeixi un i altre cop.


divendres, 17 de juliol de 2015

Som fans, no fanàtics

Nosaltres hem optat per un estil de criança: hem optat per la lactància materna a demanda i prolongada, per dormir amb les nostres llunetes fins que han decidit independitzar-se, per utilitzar portanadons en el dia a dia, per respectar el seu rítme i procés evolutiu, estar al seu costat i vetllar per cobrir les seves necessitats físiques i emocionals.

Però hem de confessar que, a vegades, ens hi hem sentit incòmodes i "jutjats" tant pels què els sembla una atenció excessiva, com pels que els sembla massa poc. Nosaltes pensem que cadascú ha trobar per ell mateix la utilitat o no dels portanadons, cotxets, xumets, biberons, cunes o artilugis per l'estimulació primerenca. El que està clar és que tots intentem fer el que ens sembla millor pels nostres fills i la forma de dur-ho a terme pot ser molt diversa.

Tal com deia la neonatòloga Nathalie Charpak: "Hem de ser fans, no fanàtics", referin-se a la lactància materna. Nosalres hem fet nostra aquesta frase i l'extrapolem en tots els àmbits de la vida.

Ser fan i no fanàtic fa que siguis capaç de prendre les decisions que creus millors per tu i els teus fills sense sentir-te jutjat pels demés. Fa que, malgrat els dogmes que alguns prgonen, optis per fer el què com a família us fa sentir bé, sense haver de justificar-te o sentir-te malament.

Nosaltres hem optat per un model de criança basat en el respecte, que busca la felicitat de tota la família. Aquest model ens el creiem ja que pensem que és el millor per les nostres Llunetes i també per nosaltres. Però aquesta convicció no es basa en fanatismes radicals sinó en ser fans entusiastes i racionals.

Perquè el fan té clars uns ideals però no es torna esclau de les seves idees. És qüestió  de buscar un raonament lògic a tot el què fem, sense dogmatismes. Decidim  què és el millor per nosaltres mateixos i per la nostra família en cada moment.


Ser fan també t'estalvia discussions, ja que deixes de jutjar als demés i de creure que el què jo faig és el millor per tothom. Et fa comprendre que hi ha altra gent amb altres necessitats i altes processos vitals que no tenen perquè coincidir amb el teu. Ets més capaç de posar-te en el lloc de l'altre i adonar-te que cadascú actua de la manera que ell creu la millor per la seva família.


dimecres, 8 de juliol de 2015

Criança amb perspectiva. Criança feliç.

Fa uns 8 anys que estem immersos en el món de la criança. Que diferents es veuen les coses des del moment que et converteixes en pare o mare!

Encara recordo una conversa, abans de tenir parella, amb una companya de feina mare de dos nens que em parlava de les bondats d’un famós mètode per fer dormir els nens sols. Jo me l'escoltava atenta pensant "clar, el què cal és disciplina i marcar límits"

Tant jo com la meva parella, abans de ser pares, ja teníem contacte amb nens i famílies a través de les nostres feines.

No hi ha un títol de capacitació per ser pares. Quan va néixer la nostra primera Lluneta, la vida ens va canviar. A partir d'aquell moment vam llegir llibres, vam anar a xerrades i cursos. També vam rebre consells de coneguts i de desconeguts.  Tothom sembla ser expert en el món de la criança i tenir el manual de la veritat quan tens un fill.

Nosaltres vam anar recollint d'aquí i d'allà, desfent-nos de prejudicis i consells poc útils per anar fent el nostre estil propi de criança.

La idea era escoltar el nostre instint, el què ens demanava la nostra Lluneta, i, amb els coneixements que teníem, prendre les nostres decisions lliurement. A partir d'aquí, va venir la lactància materna, el dormir amb les nostres Llunetes, el dur-les sempre a sobre, el portar-les on anéssim nosaltres, respectar els seus temps a l'hora de deixar els bolquers, tenir-les en compte a l'hora de programar les nostres activitats... En definitiva, fer el que el sentit comú ens deia que era el millor per elles.


Ara, 8 anys després estem molt satisfets de tot el què hem fet, però ens hem adonat que hi ha un aspecte tant o més important per una criança feliç: el benestar emocional de tots els membres de la família.

Tenir fills té un efecte mirall que ens fa conscients dels nostres defectes i qualitats a través del comportament dels nostres fills. Tots carreguem a les nostres espatlles una història familiar i personal amb conflictes, alegries, frustracions, superacions, pors,... aquesta és la nostra motxilla personal.  Quan tenim fills tot el que portem a les motxilles es manifesta i, si no ho hem fet abans, és important trobar el moment de fer endreça. D'aquesta manera les nostres carregues no passaran a ser càrregues pels nostres fills.

Així doncs per aconseguir el benestar de tola la familia és important trobar eines per al creixement i coneixement personal de tots els membres de la familia. Sense oblidar el passat (historia familiar personal), el present (ser feliç aquí i ara) ni el futur (on volem arribar d’aquí a uns anys).

A les nostres motxilles hi ha estris que ni sabíem que portàvem, i que ara començaran a fer-se visibles. Com a parella ens enfrontarem a un nou repte, el d'educar als nostres fills partint d'estils de criança diferents. Serà el moment de parlar molt, de veure què volem nosaltres com a família per als nostres fills, quines coses ens tenen enamorats de la nostra propia criança i quines volem canviar.

També serà el moment de coneixe'ns a nosaltres mateixos i fer una aposta per la felicitat. No podem criar a fills feliços sent infeliços. Així que l'optimisme hauria d'inundar les nostres vides des del moment que sabem que hi ha una personeta creixent dins nostre.


Tenir una familia feliç comença per un mateix i cadascú de nosaltres tenim la clau per aconseguir-ho.