Un tema recurrent a les converses familiars és le tema dels límits. Som massa estrictes? Som massa permisius? Dic que no i després que sí? o dic que sí i després m'enfado? Com ho gestiono tot plegat?
Podem trobar 4 estils de criança, que influeixen en com treballem el tema dels límits. A grans trets:
- Autoritari: Els pares són els que imposen les normes. Ells tenen el "poder" (el control) i els fills han d'obeir. No es valoren les necessitats dels nens i es castiguen les conductes que els pares consideren inacceptables.
- Permisiu: Els fills tenen el "poder" (els intresesos i desigs dels nens són els què passen per davant de tot). Ni premis ni càstigs, aprenen per si mateixos què està bé i què no. Pares afectuosos però sense control ni límits. Hi ha mostres de comunicació i afecte entre pares i fills.
- Democràtic: La relació és més d'igualtat. Els nens ajuden a establir els límits i es responsabilitzen de complir les normes. Aquestes s'estableixen tenint en compte els nens i les seves necessitats: són coherents i flexibles. Permeten l'error com a oportunitat per aprendre. Fomenten el creixement personal dels nens i la seva autonomia. Es mostra l'afecte entre pares i fills.
- Indiferent: Hi ha distància i fredor en les relacions de pares i fills. El pares no s'impliquen. Es pot passar tant per l'ausencia de normes com a l'excés de normes sense sentit.
Com a pares hem de tenir molt present que la manera com ens han educat marca molt la manera com eduquem nosaltres. També hem de ser conscients que els pares sovint venim de models de criança diferents, així que segurament gestionem el tema dels límits de manera diferent .
Els límits tenen com a objectiu proporcionar seguretat i autocontrol als nens. Entenem el límit com quelcom que ens situa, que ens serveix de referència. més que quelcom que ens retalla la llibertat.
Podem dir que hi ha dos tipus de límits:
Els no negociables, els que es mantindran passi el què passi: que fan referència a la seguretat personal, al respecte per un mateix i als altres,... Per exemple, no puc beure'm una ampolla de lleixiu ni puc pegar al meu company.
Els negociables: poden variar en funció de la cultura, de la família, de l'entorn, de l'edat del nen... Per exemple, normalment aniré a dormir abans de les 10 però els dissabtes em puc quedar a mirar una pel·lícula, o no menjarem llaminadures excepte quan hi ha un aniversari,...
Si posem un excés de límits el més probable és que els nostres fills no els cumpleixin. Probablement es veuran saturats i correm el risc que no compleixin tampoc els límits importants per a la seva seguretat o respecte als altres. L'excés de límits farà que perdem l'autoritat. És impossible obeir si posem un excés de normes.
Per això, és important posar límits però hem de tenir en compte com ho fem:
Si els adults decidim quins són els límits i els fem complir com a forma de controlar als fills, ells no entendran el perquè dels límits i segurament es revelaran i s'establirà una "lluita de poder" entre nosaltres.
Si, pel contrari, els nens col·laboren en l'establiment dels límits, també s'implicaran en el seu cumpliment. Els nens estan més motivats en respectar els límits que ells mateixos es marquen.
Nosaltres, com a pares, els podem donar informació que els serveixi a ells per prendre les seves propies decisions, d'aquesta manera els ajudarem a ser persones més autònomes i no ens caldrà posar els límits a nosaltres. Si proporcionem informació autèntica els fills, aquests seran capaços, en les ocasions que ho requereixin, de renunciar a fer "el què vulguin" i optar a fer el què és segur i respectuós per ells i els altres.
Ens hem de treure la idea de límit com a mitjà per a "demostrar qui mana" o la idea de prohibir "perquè ho dic jo".
També hem de ser conscients de la importancia del llenguatge: Oblidem els crits, les amenaces i la ira. A l'hora de posar límits evitarem sermons i explicarem el perquè de manera clara i concisa.
Els nens aprenen més del què fem que del què diem. Per això és important que siguem coherents a l'hora de posar normes. Si diem a un nen "No vull que cridis més!" cridant nosaltres, el nen captarà "puc seguir cridant perquè els meus pares ho fan".
Si un nen no respecta un límit la nostra reacció mai hauria de ser el càstig ni llargs sermons, sinó el diàleg i el respecte. La dignitat del nen i la nostra estan per damunt.
Abans de dir no, de caure en un excés de control i límits, ens podem plantejar oferir als nens alternatives per tal de què ell esculli, d'aquesta manera transformarem els "no" o els límits, en possibilitats per escollir. Per exemple, un dia que no ens podem quedar al parc podem deixar que decideixi si al dia següent vol fer doble de parc o convidar a un amic a dinar...
També hem de tenir en compte el moment maduratiu dels nostres fills. Ens pot molestar que mengin els espaguettis amb els dits, però si ens relaxem i ens ho mirem amb perspectiva ens adonarem que es una cosa que segurament amb el temps, l'educació i la imitació deixaran de fer.
Per ajudar-nos a reflexionar sobre el tema...
Durant un dia, feu un llistat de les ordres (límits) que doneu als vostres fills. Quantes vegades dieu "no facis", "no diguis",... Al costat anoteu si els vostres límits han estat respectats, com hi han reaccionat.
Al final del dia repasseu la llista. Us sembla curta? Us sembla excessiva? Quants d'aquests límits/ordres eren realment no negociables? Podeu demanar a la vostra parella, si en teniu, que faci el mateix, i després intercanvieu la llista. Com veieu els límits que ha escrit l'altre? Com veu l'altre els límits que vosaltres heu anotat?
Com podríeu replantejar els diferents punts de la llista per tal de fer-la més coherent i respectable?
